Go to Top

Qui es beneficia i com dels serveis públics de benestar

El títol d’aquest article respon a una pregunta que darrerament m’he fet. Els nostres sistemes de benestar, dits universals, beneficien tota la població que ho necessita? L’escola, les pensions, la sanitat i els serveis socials, conformen prioritàriament el nostre sistema de benestar i malgrat que el marc general, les lleis i normes, segueixen sent acceptables i encertades, la seva concreció té alguns dèficits o desfasaments que fa que no acabin de ser útils a les necessitats de les persones.

Em centraré a cercar respostes en dos dels sistemes: el de salut i el de serveis socials, per ser aquests els que tothom en algun moment de la seva vida hi haurà de recórrer, a no ser que la persona es decideixi pels serveis privats. Però fins i tot aquests presenten els mateixos dèficits pel que fa a la seva configuració per atendre les necessitats globals de la persona en un moment o moments determinats de la seva vida.

Tres aspectes són clau per  actualitzar els serveis d’atenció a la persona: que serveixin per atendre les necessitats, que es puguin millorar i que tinguin com un dels objectius prioritaris la promoció de la vida autònoma o independent.

Per donar les respostes adequades, doncs, és necessari comptar amb suficiència econòmica per a destinar els recursos necessaris, la cooperació entre institucions, l’acció coordinada dels professionals dels diferents departaments i la contribució del beneficiari, sempre que sigui possible, en el cost del servei.  Mai cap servei s’hauria de deixar de prestar per manca de contribució de la persona beneficiària. Igualment és cabdal la cooperació entre el sector públic i el privat i el sense afany de lucre. Tot això de cara a determinar les prioritats, definir els serveis necessaris i de qualitat.

Posaré exemples per il·lustrar l’anàlisi anterior, en forma interrogativa

És una prioritat la prevenció del càncer en les persones d’edat avançada? O ens resignem dient que l’envelliment porta implícit que les persones grans tinguin càncer? Què és més car econòmicament i socialment, prevenir i generar hàbits saludables per donar una millor vida als anys, o atendre una malaltia avançada per manca de detecció precoç? Així veiem que les citologies i les mamografies en les dones a determinada edat deixen de promoure’s als serveis públics en considerar segurament que els programes no són tan eficaços, però també que els costos per una bona prevenció a edats avançades resulten poc rendibles. (En tot cas és un tema relacionat amb la bioètica que requereix una anàlisi més acurada).

Què és més aconsellable, una atenció domiciliaria amb les  hores que sigui necessàries, o promoure ingressos residencials?

Què és millor, que una persona lesionada medul·lar per un accident, pugui seguir estudiant o treballant i vivint autònomament? O estar a la cura del sistema sanitari o de les famílies, com si es tractés d’un menor permanent?

No és millor la figura d’un assistent personal a càrrec del sistema públic, pel trasllat a les aules o al treball, a activitats de temps lliure i culturals per a desenvolupar al màxim les capacitats per a l’autonomia personal fomentant tot allò que té la persona com a potencial? O és millor que es vagi marcint a una residència?

O l’exemple d’infants que han superat un càncer. Ben cuidats pels pares i l’escola, però privats de córrer riscos com qualsevol altre infant de la seva edat, el joc, l’exercici físic, les sortides en grup. O, en definitiva, apostar per la inclusió, portant l’infant una vida el més normalitzada possible, tenint en compte que això, a més, li donarà força i preparació física i emocional en cas d’una recaiguda.

S’entén, doncs, que cal passar del concepte passiu de persona que és una “càrrega” per a la societat  perquè “no es val per ella mateixa”, a un subjecte actiu, amb capacitat de decidir què vol fer i què pot fer, amb ajuda o sense. Arribats a aquest punt,  té dret una persona a planificar i ser ajudat a morir dignament quan la vida es fa insuportable? Deixo a banda les excepcions quan la persona no pot decidir per ella mateixa per tenir deteriorades les funcions cognitives.

Per tot això i molt més, ens calen uns serveis públics integrats, que puguin escoltar i conèixer l’estat de cada persona, veure quines condicions té a l’entorn veïnal, familiars, amistats i entitats, per a valorar quins serveis o ajudes disponibles serien les més adequades, aconsellant i deixant escollir, atenent a la seva llibertat de decidir sobre la pròpia vida. És el que s’anomena la intervenció centrada en la persona i la seva situació. (Percepció, necessitats, capacitats, voluntat, elements de context i apoderament i respecte perquè pugui prendre les seves decisions).

Negociar dedicant el temps que faci falta, per a preparar present i futur. Com dèiem abans, a més deteriorament cognitiu menys capacitat de decidir sobre si mateix, però sempre que hi hagi possibilitats, cal intervenir per procurar la vida autònoma. Aquesta visió és més clara i socialment acceptada en les persones joves amb diferents discapacitats, molts dels quals s’han organitzat a través d’internet i han creat un moviment mundial de vida independent, que està centrat en l’estímul i millora de les pròpies capacitats i decidir sobretot el que els afecta. Models convivencials integratius en habitatges individuals o col·lectius, formació, treball, sexualitat, relacions socials i accés a tot allò que la societat genera, forma part de la seva lluita.

Des d’aquest paradigma, en el que lentament s’hi va abocant tota la societat, calen uns professionals centrats a treballar per un cada vegada més pacient expert en autocura. Treballar des del que l’individu té i no des del que li manca.

Un altre exemple, en aquest cas relacionat amb les persones grans sense deteriorament cognitiu. Poden romandre a casa, soles, en parella, en família o amb amics. A més soledat, és més necessària la potenciació dels nuclis convivencials, d’autoajuda, amb les xarxes veïnals i comunitàries, a banda de la família. L’aplicació de les noves tecnologies en més espais de la vida és una realitat imparable i si s’utilitzen adequadament, són un recurs fonamental. Ajudes per a la mobilitat, relació amb els professionals a través de les xarxes, els robots, sense que això vagi en detriment de la relació personal. Al contrari, som éssers socials i es tracta d’incrementar la nostra vessant cooperativa i relacional. Compartir per guanyar autonomia i qualitat de vida.

Com a resum.

Entendre que allò que és normal és el que és divers. Si seleccionem la diferència (vell, dona, home, coix, cec, lent, blanc, negre, gros, prim, malalt) sempre acabarem tractant la persona per la diferència que ens segrega i no per la seva diversitat, Es tracta de normalitzar les diferències, com aquella cita “som iguals, som diferents”.

La societat diversa ens porta a haver d’acceptar preceptivament les diferències estètiques, físiques i intel·lectuals, però no només des de ser guapo o lleig, sinó també si vaig amb cadira de rodes, amb patinet, amb bicicleta, amb cotxe o a peu. De si tenim cabell o som calbs. De si som més o menys llestos. Ens cal, en definitiva, poder decidir des de la llibertat del que som i el que volem i podem, i no des de la conveniència del sistema que tendeix a cercar la categorització, la planificació, l’ordre i a determinar el que és millor per a les persones i per a la societat.

Les polítiques públiques i els sistemes de benestar s’han d’adaptar als canvis i no a l’inrevés. Als països nòrdics, més compromesos amb els sistemes de protecció, sobretot a Suècia, han pres la decisió que cap persona amb discapacitat, sigui quina sigui, romandrà en residències. Les seves polítiques fugen de l’anonimat de la institució per a cercar el dret a no ser cosificat, a prioritzar la capacitat de la persona i de la seva llibertat d’elecció en les decisions que l’afecten.

Les professions han de tendir a més versatilitat, han de ser capaces d’innovar en les seves estratègies tècniques, relacionals i en les seves competències i sabers. Metges/ses, infermeres/s, treballadors/es socials, mestres, educadors/es, empreses, entitats socials, han d’adaptar-se a una societat en constant moviment. Les velles pràctiques professionals basades en l’asimetria professional-pacient/usuari, (el que sap i el que no sap)  han de deixar pas a un  model que posi l’accent en més respecte a les capacitats diverses de la persona i en les circumstàncies de l’entorn.

Canviar i cooperar per existir, canviar i cooperar per a viure millor, canviar i cooperar per  a ser millors.

Esperança Esteve Ortega
Membre del patronat de la Fundació Ajuda i Esperança, Assessora en polítiques de benestar.
Barcelona, 29 de maig de 2018

Versión en castellano

Quién se beneficia y cómo de los servicios públicos de bienestar

Versió impresa

Una veu amiga – Juny 2018

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *