Go to Top

A la pell d’un voluntari escolta

Dissabte, un quart de set del matí. És el dia que em llevo més d’hora de la setmana, i el que ho faig amb més il·lusió. Tinc una cita a cegues. Arribo a lloc i sempre, sempre, hi ha un somriure. Entro al despatx i el trobo ventilant. Les emocions d’una nit de sentiments i confidències volen cel amunt. M’assec i ja sona el telèfon. Als tres tons deixo de ser jo per ser tu, però amb la perspectiva que em dóna una necessària distància.

Hi ha trucades més complicades que altres, com poden ser les de persones sotmeses a una addicció, amb tot el que representa de ruïna econòmica i molts cops també laboral i familiar. Addiccions al joc, a substàncies, al sexe… Quants desamors s’amaguen darrere aquests hàbits! Hi ha que després del bon dia s’identifiquen com a usuaris amb un trastorn mental. I sense intervenció per part nostre se senten molt millor explicant-nos el què els hi succeeix, la seva realitat que sol estrènyer l’ànima. Les malalties poden anar des d’un TOC a una depressió major o a una esquizofrènia. Nosaltres som un referent per molts psiquiatres.

A l’altre costat em diuen amb veu cansada “… Y yo les digo: entiendo que no me entiendan. Y cuando lo digo los libero. Y a mi vez, no tener que andarlo explicando todo me ayuda a sobrellevarlo.” “… Los monstruos existen, algunos viven conmigo me han convertido en algo que no quiero ser, en alguien que nunca fui”

“Ahora me ingreso solo. He aprendido a controlar los síntomas. La última vez agredí a mi madre, casi la mato, no puede volver a suceder. No era su hijo quien lo hizo, pero era yo. Pero el pensamiento de que un día no lo controle hace que me pase por la cabeza quitarme de en medio”

“No me entienden, me creen loca sin más. Piensan que exagero, que tengo demasiada imaginación…, y esto me pone peor porque no les puedo pedir ayuda.”

També hi han trucades terribles, trucades de pèrdues d’éssers molt i molt estimats, on l’únic consol és escoltar, perquè no hi ha res que es pugui dir que no ofengui el seu sentir, on les frases fetes i els estereotips són com puntades de peu al sentiment incommensurable que els ofega fins que aconsegueixen esclatar a plorar, i el nus que els estreny la gola sembla que per uns moments s’afluixa. Silenci, escolta i amor és l’únic que podem fer vers el plor, vers la mort. Però a vegades les trucades, moltes vegades, ens arranquen un somriure. Poesies dedicades, cantates, acudits “Ai nena, que contenta estic que t’he fet riure, ens doneu tant…!”

A vegades, ens truquen per explicar-nos pèrdues materials que entortolliguen la butxaca amb els efectes. I és que costa de creure que la setmana que ve dormiràs al ras. Que no pots pagar, que ni que tinguis una feina…, no hi arribes! I el teu optimisme econòmic -amb el que els bancs ens van fer conviure- arrossega a tota la família cap al no-res.

Ens arriben trucades tan extremes que en escoltar-les el silenci es torna sòlid. A l’altre costal del telèfon pot haver-hi algú que, per decisió pròpia i meditada, no vol seguir vivint. I ens truca perquè l’acompanyem en aquest últim tram. Hi ha que el que desitja realment és sentir-se estimat i salvat fins i tot d’ell mateix. En aquests casos podem establir un compromís d’ajornament, i anem parlant…, fins a arribar a la calma. Hi ha que el que no vol és morir sol. Només desitja que una veu l’acompanyi en l’últim tràngol. Per descomptat que intentem que no es deixin arrossegar per la desesperació o per al moment, però…, no sempre és possible evitar-ho, perquè ho vol de veres.

També hi ha usuaris, malalts terminals, que sols volen parlar amb nosaltres per ser conscients del que viuen i han viscut fins al moment, com si la memòria pogués materialitzar el miracle de la dilatació del temps. Solen acomiadar-se, a trams, abans de traspassar. Solen ser habituals del nostre telèfon, persones que ens han fet el regal de la seva confiança i ens han permès seguir la seva evolució fins a un desenllaç fatal i proper.

No ens podem allargar massa en cada trucada, calculem, sense rellotge, que una mitja hora, però és un temps molt aprofitat. Un temps ple d’escolta sense judicis de valor, sense retrets, sense solucions. Una estona on el que intentem és que la persona trobi la seva pròpia sortida, ser com una mena de lupa d’augment de tota positivitat, un far que els retorni a si mateixos. I ja quasi és hora de marxar, i no he pogut ni esmorzar. A l’office, ben nodrit, m’espera sempre un cafè negre, calent i amarg, com a mi m’agrada. Però abans agafo l’última trucada. I aquesta, us prometo que no és oportunisme, justifica el no esforç de ser-hi. És una senyora que presenta un cas on estan involucrats els seus dos fills, els diners, el negoci, la rancúnia, les males gestions… Després de parlar una estona, ja a punt de penjar em diu: “Me ayudáis a vivir. Hablo con vosotros y los problemas se diluyen” I aquestes paraules, ens donen benzina per sortir i menjar-nos el món.

Sempre ens donen molt més del que intentem donar. Sempre marxem amb un somriure. Per dures que siguin les trucades, sempre hi ha una punta d’esperança, la sensació que el nostre estar ha acompanyat i ha sigut útil, perquè molts cops a força d’explicar-nos la vida acabem entenent-la, i quan ho entenen estem més a prop de resoldre.

Hi ha vides explicades que podrien omplir llibres

Olga Roig
Voluntària del Telèfon de l’Esperança

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *