Go to Top

Rosa Navas: “Contra les desgràcies que et venen donades i que tu no has triat la solució és només una: positivitat”

“Fruit d’un amor de guerra”, veïna de Nova York, Florida i l’Havana i voluntària del Telèfon de l’Esperança de Bar­celona. Així és Rosa Navas, una de les nostres voluntàries i patrones més antigues i estimades, una dona que, tot i haver viscut una vida trepidant i no sempre fàcil, ha sabut trobar l’equilibri perfecte gràcies a la seva positivitat i la seva manera única de veure la vida.

– Et consideres una persona afortunada?

Considero que ja estem mar­cats des del principi pel lloc on naixem. Segons on neixes tens unes responsabilitats o oportu­nitats diferents…

– I que em podries dir del lloc on vas néixer tu?

Vaig néixer a Sant Sebastià i sempre dic que sóc fruit d’un amor de guerra, els meus pares eren catalans i es van conèixer allà perquè els dos estaven re­fugiats al mateix hotel. La meva mare era molt jove, devia tenir uns 20 o 21 anys, mentre que el meu pare ja era una mica més gran, 30 o 31 i no havia anat a la guerra. Es van trobar a l’hotel i al final es van enamorar. Com a anècdota et puc explicar que el meu pare sempre li volia veure les cames a la meva mare però ella no el deixava. A la Platja de la Conxa de Sant Sebastià hi ha­via uns guàrdies que no deixa­ven que les dones es banyessin sense una faldilla per sobre del banyador i aprofitant això, el meu pare li deia a la meva mare: “tu just abans d’arribar a la pla­tja treu-te la faldilla”. El guar­dia renyava a la meva mare i la meva mare, senyalant al meu pare, li deia al guàrdia “aquell senyor d’allà pagarà la multa”. (riu). Finalment l’any 39 vaig néixer jo i per això dic que sóc fruit d’un amor de guerra.

– Vau tornar a Barcelona?

Sí. Però va ser breu, ja que quan jo tenia 8 anys vam anar a viure als Estats Units. Primer vam es­tar 1 any a Florida i després 2 anys a Nova York. Com la meva mare no podia sola amb 4 cria­tures, va decidir a la meva ger­mana i a mi posar-nos internes en una escola que només par­laven anglès i ens va dir “espa­vileu-vos”.

– I després dels 2 anys a Nova York?

Després de viure a Nova York el meu pare va decidir que anéssim a viure a l’Havana, Cuba.

– I com fèieu aquests desplaça­ments?

Doncs eren desplaçaments llarguíssims, ja que nosaltres sempre viatjàvem amb els mobles, així fóssim on fóssim sempre dormíem als mateixos llits, ens estiràvem als mateixos sofàs, seiem a les mateixes ca­dires… Era una mica la nostra identitat.

– Vàreu portar els mobles de Barcelona?

Sí. Eren uns mobles que el meu pare havia fet fer a Argento­na i que vam carregar fins a un port de França i de França vam agafar un vaixell fins als Estats Units en un trajecte que va durar 15 dies.

– I com fèieu aquests desplaça­ments?

Doncs eren desplaçaments llarguíssims, ja que nosaltres sempre viatjàvem amb els mobles, així fóssim on fóssim sempre dormíem als mateixos llits, ens estiràvem als mateixos sofàs, seiem a les mateixes ca­dires… Era una mica la nostra identitat.

– Vàreu portar els mobles de Barcelona?

Sí. Eren uns mobles que el meu pare havia fet fer a Argento­na i que vam carregar fins a un port de França i de França vam agafar un vaixell fins als Estats Units en un trajecte que va durar 15 dies.

– Com va ser la teva vida a l’Havana?

Vam estar 7 anys a l’Havana, en aquell moment governa­va Fulgencio Batista. Com als Estats Units no hi havia casinos, tots els americans baixaven a l’Havana a jugar. En aquell moment Cuba fun­cionava molt bé. L’any 58, Fi­del Castro va pujar al poder i va començar a fer “la revolu­ción”. En aquell moment els meus pares van prendre una decisió: tornar a casa.

– I com va ser la tornada a la teva terra?

De cop vaig haver d’acostu­mar-me a la vida d’aquí. El meu aspecte era diferent del dels altres. La meva germana i jo anàvem vestides com cu­banes, portàvem la faldilla tí­pica cubana i roba molt més acolorida. Havia de fer noves amistats i vaig apuntar-me a un curs de puericultura. Un dia a classe, dos metges van demanar voluntàries per a treballar a l’Hospital de la Maternitat i així va ser com vaig entrar a treballar a l’hos­pital. Eren torn de 12 hores i jo era suplent de les inferme­res. Vaig estar 6 anys treba­llant allà.

– I l’amor…?
Doncs durant els anys que vaig estar treballant a la maternitat, estava en l’edat d’enamorar-me i així ho vaig fer. Vaig enamorar d’un noi al qual la meva família no aprovava, ja que tot i que és molt trist, el consideraven d’una altra classe social. Però com jo tinc un caràcter molt fort vaig dir als meus pares: SI o SI em casaré amb ell. I així va ser.

– I com va ser aquest casament que la teva família no aprovava?
Va ser molt diferent d’un casament convencional. No hi havia banquet perquè el meu pare no el va pagar, em vaig casar de curt i amb un barret. El meu pare em va acompanyar fins a l’altar, va entrar amb mi, però una vegada vam arribar a l’altar va girar cua i va marxar perquè no aprovava el meu casament. En sortir de l’església, vam anar a casa, ens vam canviar i vam marxar de viatge. Com a mare, a la vida, sempre tens dues opcions: ser més mare o més dona, i la meva mare va decidir ser més dona que mare, ella mai es va enfrontar al meu pare.

– Com va ser la vostra vida?
Doncs aquí tot just començava. Però la vida té els seus més i els seus menys… Al cap de tres anys vaig quedar embarassada i mentre jo estava embarassada li van detectar leucèmia. A partir d’aquest moment el teu matrimoni és diferent. Quan el meu marit finalment va morir jo tenia trenta-cinc anys i el meu fill 7.

– Quin cop més dur…
Si, però llavors algunes famílies de l’escola del meu fill van comprar-se un apartament a Vilassar de mar i vaig decidir comprar-me un jo també. Anaven 10 o 12 parelles amb els seus fills i jo sola amb el meu fill!

– I que va passar després?
A Vilassar vaig ser molt feliç, van ser deu anys perfectes fins que quan el meu fill tenia disset anys, va patir un accident de trànsit i va morir. Vaig plorar, em va doldre… I la renúncia més gran que he fet a la meva vida ha estat poder ser àvia. Però vaig seguir endavant.

– La vida va donar-te dos cops duríssims. Vas perdre el teu marit i el teu fill. Una altra persona potser no se n’haguera sortit. No vas sentir-te mai sola?
El sentiment de soledat mai l’he tingut, sempre m’he sentit molt estimada. Tinc molta força psicològica, el que em va passar em va vindre donat, jo no vaig escollir-ho i contra això no pots lluitar. Aquesta fortalesa que tinc és una cosa interior.

– Aquí és quan vas fer-te voluntària del Telèfon?
Després de la mort del meu fill vaig anar a la Fundació Vidal i Barraquer perquè feien cursos de psicologia religiosa i aquí és on entra el telèfon.
L’Agustí Viñas va vindre a la Fundació Vidal i Barraquer a buscar voluntaris pel Telèfon, ja que no podia iniciar-lo si no tenia un mínim de 200 voluntaris/es. D’això fa trenta-un anys. Jo feia els dilluns al matí de 9 a 14.

– Trenta-un anys són molts anys…
Quan et mantens tants anys en una mateixa institució és perquè no t’adones que passen els anys. Sempre he col·laborat de moltes formes diferents amb el Telèfon, mai he fet el mateix. M’he anat engrescant i sempre m’han donat molta llibertat per fer el que he volgut. He intentat sempre que el Telèfon fos una institució alegre, ja que si el nostre servei és trist, hem de fer coses alegres i crear coses noves.

– Fa poc vas tindre un ensurt pel que fa a salut, no?
Si, el cor Fa poc el cor em va donar un ensurt, però no em vaig espantar, vaig pensar només que a partir d’ara la meva vida seria una mica diferent. Quan vas fent anys, la teva pell s’arruga i els teus òrgans per dins estan igual que la teva pell per fora amb la diferència de què no els veus. Sóc una persona molt positiva i sempre intento veure-ho tot bé.

– Realment és admirable que siguis capaç de veure el costat positiu a tot.
Com he dit abans, contra les coses que et venen donades no pots lluitar, això em va vindre donat, jo no vaig escollir-ho, així que has d’encaixar-ho de la millor manera possible… Aquesta ha estat i és, la meva filosofia de vida.

– Gràcies Rosa…

Versión Castellana

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *